PRC Àmbit millora de la pràctica educativa (formal) - Aula 1

Públic

La segona entrada que voldria parlar és sobre el primer mes de pràctiques, que inclouen els 23, 24 i aprofundir els dies 29, 20 i 31 d’octubre.

Durant la primera setmana de pràctiques he pogut observar els dos infants amb deteniment durant les activitats que la seva mestra planifica i porta a la realitat (joc lliure, cançons, tallers, canvis de bolquers, les rutines…) sempre tenint en compte no incomodant als infants i ajudar, alhora, a la mestra. Cal mencionar que em van informar que si volia fotografiar alguna qüestió, que havia de ser la mestra qui fes les fotografies i qui me les enviaria després.

L’screening, es divideix en 10 sessions (per a cada infant) i durant aquests cinc dies he realitzat 3 sessions d’observacions per a H. I L, i m’agradaria comentar que l’evolució dels infants no avança, ja que els dies d’observació són bastant seguits. Per tant, vàrem decidir amb la tutora de pràctiques que dividís les intervencions en mesos i d’aquest mes variar les sessions perquè hi hagués marge d’evolució.

Aquesta eina, l’screening varia en molts ítems a observar des de llengües parlades a casa, autonomia personal i socialització, autonomia i fisiologia, precursors, comprensió, expressió sistemàtica, expressió morfosintaxi, expressió fonètica-fonologia, expressió pragmàtica, cognició, motricitat fina i gruixuda, signes d’alarma a salut.

Cada dia sento que la meva comprensió sobre el desenvolupament infantil i el meu paper com a futura psicopedagoga s’expandeix. La rutina de l’aula és un espai ple de significats, oportunitats i reptes. Aquest primer mes ha estat intens, no sols per la quantitat d’informació que estic assimilant, sinó també per l’impacte emocional i reflexiu d’observar de prop la vida de dos petits (H. I L.) amb contextos i ritmes diferents. He començat a crear vincle amb els infants.

Sobre l’screening, és com un mapa conceptual per reflectir els contextos dels infants. Per una banda, H. juga individualment, sobretot en el joc lliure, perquè sempre habitua el mateix lloc. Semblava estar completament absort, col·locant acuradament cada peça, assegurant-se que tot estigués equilibrat. Cada vegada que una peça queia, es detenia, observava el problema i començava de nou, mostrant una gran perseverança. El que més em va impactar va ser com va reaccionar quan un altre nen es va acostar per a jugar amb ell. H., inicialment, va semblar ignorar-ho i va continuar amb la seva tasca. No obstant això, quan l’altre nen va començar a col·locar peces a la torre, H. es va detenir, el va mirar i, després d’uns segons, va col·locar una peça on el company havia deixat espai. A pesar que no va haver-hi paraules, l’intercanvi visual i la sincronització en les seves accions van demostrar que estava disposat a col·laborar, encara que fos de manera mínima.

Aquest episodi em va fer reflexionar sobre com H. utilitza el joc com un refugi per a explorar i reafirmar el seu propi control sobre l’entorn. La seva preferència pel joc individual no implica una falta d’interès en els altres, sinó potser una necessitat d’estructurar i dominar primer el seu espai. El moment en què va permetre la participació de l’altre nen indica que, amb suport adequat, podria desenvolupar-se una interacció social més fluida. Seria interessant introduir activitats que combinin els seus interessos individuals (com els blocs) amb dinàmiques grupals per a fomentar una socialització progressiva.

D’altra banda, L. Va mostrar un joc sense regles ni estructures. Va agafar un pal i va imitar com si estigués disparant a algú, i així va estar durant 30 minuts. Vaig intervenir i s’ha de dir que li agradava amagar-se darrere una paret i sortir perquè el trobés. L. Explora els objectes des d’una perspectiva sensorial i funcional, però té obsessió pels pals. Altres materials no l’atreuen.

Tots dos nens comparteixen una característica: el seu joc és solitari, i la presència d’altres nens no sembla alterar les seves dinàmiques personals. Això em va portar a reflexionar sobre la naturalesa del joc en nens amb necessitats educatives específiques. Mentre que per a la majoria dels nens el joc és un vehicle per a la socialització, en H. i L. sembla ser una activitat purament intrapersonal, una manera d’explorar el món des de la seguretat del seu propi espai.

El fet que cap dels dos parla ni s’involucren en el joc grupal planteja preguntes importants:

• Quines barreres enfronten per a connectar-se amb els altres?
• És el llenguatge una limitació per a ells, o es tracta més aviat d’una preferència per la independència?
• Com podem utilitzar el joc com a eina per a fomentar petites interaccions que, amb el temps, puguin convertir-se en relacions significatives?

L’screening que estic duent a terme m’ajudarà a aprofundir en aquests comportaments i a identificar àrees específiques on podem intervenir. Com vaig esmentar anteriorment, aquesta eina abasta múltiples dimensions del desenvolupament, des de la motricitat fins al llenguatge, passant per la cognició i la socialització. Les primeres observacions confirmen que tant H. com L. mostren habilitats notables en uns certs aspectes (com la motricitat fina en H.), però també deixen entreveure àrees on necessitaran suport més específic.

Sobre les expectatives és que a mesura que avanci aquest procés, espero no sols aprendre més sobre H. i L., sinó també trobar maneres de connectar amb ells d’una forma que els permeti sentir-se compresos i assegurances. El joc serà, sens dubte, una eina clau en aquest camí, no com una activitat més, sinó com un pont cap al seu món interior.

Com a futura psicopedagoga, em pregunto constantment com equilibrar la necessitat de respectar la seva individualitat amb el desafiament de guiar-los cap a noves formes d’aprenentatge i relació. H. i L. em recorden que cada nen té el seu propi ritme, el seu propi llenguatge, i que la nostra labor no és afanyar-los, sinó acompanyar-los.

A més a més, l’EAP Llevant em van convidar a assistir a una reunió amb SEDIAP Aproscom amb l’Oficina d’escolarització, la qual adjunto l’acta de la reunió. Penso que va ser molt enriquidor assistir, ja que vaig poder presenciar altres perspectives que conformen tot el procés que l’infant i la seva família viu i que aquestes organitzacions ajuden que el seu desenvolupament personal i escolar sigui significant.

• Torres Barragán, L. (2009). La necesidad del juego para los niños con necesidades educativas. Revista Digital Innovación y Experiencias Educativas, 15.
• Del Toro Alonso, V. (2012). El juego en niños con necesidades educativas especiales. Saarbrücken: Editorial Académica Española.
• Fundación Crecer Jugando. (2024). Juego sensorial para niños con necesidades especiales.